HISTÒRIA

Podem suposar que en època romana ja existeix poblament dispers per La Plana, en forma de l'explotació agrària que en llatí s'anomenà villa i en àrab amb la paraula que originà "alqueria". Tanmateix, la ciutat no es configura com a tal fins a després de la conquesta de la zona per Jaume I, en 1233. Un privilegi fundacional, concedit per aquest al seu lloctinent Ximén Pérez d'Arenós, sancionava de dret l'establiment de la població al voltant de l'anomenada alqueria de Benàrabe, nucli primitiu, doncs, del Castelló medieval; s'hi traslladava la seu del representant reial, fins llavors ubicada al petit castell – "castelló", en català medieval – del turó avui anomenat La Magdalena.	El Castell Vell, a la Magdalena, des del lloc anomenat "la sang dels moros"
Al llarg de l'Edat Mitjana, es configuren els carrers principals – Major i d'Enmig – i un recint emmurallat. L'església es troba ja construïda al s. XV. El fet que no tinguem notícies de grans esdeveniments per aquests verals ens confirma que ja aleshores es trobava ben ferma a Castelló la vocació decidida de ser una ciutat "on mai no passa res".
Pla del Castelló medieval, segons Martí de Viciana (Borriana 1502 - ? 1582)	Res no importa, doncs, que Castelló, i La Plana, intervinguen el s. XVII a la revolta de les Germanies; ni que al s. XVIII ho facen a la Guerra de Successió. Com pareix no importar, a la hipotètica memòria col.lectiva, que en totes dues ocasions es van trobar al bàndol pitjor: el dels perdedors. Sotmés per les tropes de Felip de Borbó, com la resta del Regne de València, Castelló prosegueix, imparable, la línia que pareixia estar-li predestinada des del fons dels segles: la consciènscia certa que "ací no passa res", o almenys, que cal comportar-s'hi com si fos així.
El segle XIX s'enderroquen les muralles medievals, però l'expansió de la ciutat – com pertoca a la dita consigna – és lenta. La Guerra del Francés i les guerres carlines suposen, a banda dels lògics períodes d'inestabilitat i crisi econòmica, la construcció provisional d'altres muralles – algun tros de les quals encara es conserva. En 1833 es fixen els límits "provincials" i Castelló es converteix en capital de la província del mateix nom. A la segona meitat del s. XIX la ciutat pren una certa fesomia urbana de "capital". S'eixampla el port – El Grau havia estat fins aleshores un reduït barri de pescadors –, i s'obren les vies que el comuniquen amb la ciutat. Aquesta queda enllaçada per ferrocarril amb València; un trenet de via estreta l'uneix, a més, amb les principals poblacions de La Plana. Cap a finals del s. XIX es construeixen els primers edificis "de capital", que els primers anys del s. XX prenen un accentuat caràcter modernista: l'Hospital Provincial, el Casino, el Teatre Principal, el Parc de Ribalta... cap als anys vints es consolida – substituïnt el cànem – el conreu, i l'exportació, de la taronja, combinada amb una embrionària indústria de la ceràmica. Hi ha una evident prosperitat, almenys segons els criteris d'aleshores, materialitzada en el bonic centre urbà, bàsicament modernista, que tingué Castelló aleshores.
La guerra civil espanyola (1936 – 1939) suposa un clar daltabaix i una interrupció d'aquest període de relatiu benestar. Una vegada més al bàndol perdedor, Castelló s'acull de nou al convenciment que "ací no passa res", i tira endavant com sap i pot. No ens decebrà. Al llarg dels anys seixantes i setantes, Castelló escomet amb èxit l'empresa que li ha donat més fama nacional i internacional. Amb les soles armes d'una esforçada especulació del sòl, i de successives corporacions municipals còmplices o simplement laxes, la ciutat aconsegueix substituir un majoritari percentatge del centre urbà modernista, per majestuosos edificis de pisos, de considerable alçada i estil absolutament acord amb la personalitat imperant: gris.
Casa desapareguda a la cantonada de la plaça de la Pau amb Asensi.	Casa apareguda a la cantonada de la plaça de la Pau amb Asensi. La palmera és la mateixa.
Un emprenedor alcalde de l'època pronuncia la frase legendària – i encara no se sap si cínica o només estulta: Castellón no será una gran ciudad, pero sí que tendrá grandes rascacielos. Aquesta declaració de principis acompanya al triomfant ¡Castellón progresa!, proferit a cor amb cada nova casa modernista que s'ensorra. La ciutat, convertida en un Manhattan valencià, aconsegueix finalment per merits propis la qualificació de "ciutat pitjor urbanitzada d'Europa", en la seua categoria, i pot ser posada, per les càtedres d'Urbanisme d'arreu del món, com a exemple del que no s'ha de fer. Sempre inaturable, fins i tot elimina el 1963 el trenet – "La Panderola" – que la comunicava amb la resta de La Plana, i que, ben actualitzat, hauria pogut convertir-se en una immillorable xarxa de tramvia comarcal.
Casa del carrer d'Enmig a prop del carrer Moreria.	Casa del carrer d'Enmig a prop del carrer Moreria després d'una mica de "progrés".
En aquella dècada i mitja, Castelló també va perdre – esperem que no de manera irreversible – la llengua pròpia, però això són figues d'un altre paner i no és ara el moment de parlar-ne. Només ho esmentem... Mentrestant, la ciutat creixia, sobretot per l'emigració procedent, d'una banda, de les comarques de l'interior, d'una altra, d'Andalussia i altres regions espanyoles. Aquella ciutat, que tenia vora els 30.000 habitants en 1940, havia passat a tenir-ne 100.000 cap a finals dels setantes. El "poble gran" ha passat a ser una "ciutat... no tan petita".
I això que, sovint, pareix no haver-se'n assabentat. Centre, i punt d'eixida, d'una importantíssima indústria ceràmica – i d'una munió de petites indústries de molt diversa índole –, Castelló de La Plana, si escoltem les manifestacions d'una sèrie de prohoms locals, és encara taronjaire, llaurador i pobletà, una mena d'Arcàdia sospitosament feliç a les rodalies del Millars. I el cas és que, quan s'ho proposa, fa coses. Per exemple, traure's de la màniga unes Festes Fundacionals – "de la Magdalena"; ja en parlarem –, l'arrelament i caràcter popular de les quals ningú no posa en dubte avui dia, tot i haver-se inventat en 1946, en el més cru franquisme. O, com a exemple més actual, haver muntat la Universitat Jaume I, certament jove i bastant dinàmica... bo i que ningú no sabia massa bé quina falta feia ni per a què la volia Castelló, a una hora escassa de tren de la Universitat de València, i ara mateix, a tres de les Universitats de Barcelona. O haver-se dotat d'un ultramodern i meravellós Planetari, avui superat per l'Hemisfèric de la Ciutat de les Ciències de València... on la majoria de la corporació municipal pertany al mateix partit que la de Castelló. Quines coses...
I tanmateix, els que som d'ací ens estimem Castelló de La Plana, i no sabem si això és malgrat tot el que hem dit o potser precisament per tot el que hem dit. I lamentem tot allò bonic que els anys seixantes i setantes es van endur sense remei. Ens agraden els passeigs pels pocs carrers vells que s'han salvat - almenys en aparença - de la presència dels monstres de ciment. Ens agrada acaronar les pedres antigues del Fadrí, de l'Ajuntament, de l'oblidada Llotja. Ens agrada trobar-nos, quan arribem en tren, amb els plàtans altius, amb l'ombra humida, espesa i íntima del Passeig de Ribalta. Se'ns obre el cor quan alcem els ulls per damunt les horrendes marquesines dels comerços i descobrim la bellesa ingènua dels taulellets florals a la façana d'una casa de principis de segle que l'especulació va respectar. Ens corre alguna llagrimeta quan, des d'algun lloc alt, abastem la immensitat verda de l'horta, les estretes cintes grises o ocres dels seus caminals, els solcs sucosos de les séquies, les taquetes hesperídies i pesants de les taronges madures, l'esclat groc lluent de la magreta, tot aquest paisatge tan humanitzat a còpia de braços, tan opulent a força de faena.	La Llotja des de la placeta de l'Herba. En lloc de restaurar-la, li van fer la mà... davant.
I ens agradaria que la nostra ciutat hagués tingut més decisió, més empenta, el que fos, per a evitar la pèrdua de tot allò que la feia més culta, més desvetllada, més lliure. Intentem que veja com li "passen coses", que es decidisca a afrontar-les, a acarar-les i a resoldre-les. I sobretot, ens l'estimem com hom s'estima la casa vella on ha nascut, per atrotinada i mig ensorrada que estiga. Perquè, al capdavall, què faríem sense aquesta?