LOCALITZACIÓ

Una gran part de les ribes de la Mediterrània la constitueixen planes sedimentàries, formades entre les darreres estribacions de les muntanyes i la vora de la mar. Aquestes formacions costaneres són proclius a degenerar en maresmes i aiguamolls. En la seua major part, emperò, l'home, amb el seu treball de segles, les ha convertides en terrenys de conreu, en general força productius. Tanmateix, quan hom les abandona, el paisatge hi torna a veure's dominat pel senill, la bova i la malea de tota mena, on es multipliquen serps, granotes i gripaus, talps i talpons, rates i ratolins de diverses espècies...
Tot açò ve al cas per a explicar que, si Castelló és avui la capital d'una d'aquestes planes – La Plana per antonomàsia per als valencians –, i si aquesta ofereix al visitant un aspecte que en podríem dir "ric", no és un fet espontani, ni dóna peu a desfer-se en càntics gloriosos a la seua fertilitat ubèrrima. Per a aconseguir aquests quadres d'horta, aquestes polides rengleres de tarongers, han calgut moltes generacions que s'hi deixassen la suor i en prenguessen, per canvi, un bon mostrari de durallons a les mans. Si perdem açò de vista, en descuidar-nos esclatarem en topicassos del tipus Levante feliz. Mai no han estat ací un producte especialment abundants les botifarres, i per tant, mai no ha estat costum lligar amb aquest embotit els gossos.
	Si parlem d'allò que preferim anomenar "comarques al voltant de Castelló", i que alguns anomenen "provincia de", veurem que, cap a l'interior, es tracta d'una de les zones més muntanyoses de la Península Ibèrica, i que la ciutat es troba en una de les parts més estretes de la plana costanera. Això tampoc no fa l'explotació ni la vida fàcils. A la vista de l'espectador, el paisatge de quasi omnipresents terrasses abancalades és ben revelador de l'esforç de moltes generacions per al conreu del blat i de la vinya, que dissortadament anava poc més enllà de la pura subsistència. Especialment les comarques de l'Alt Maestrat, de Els Ports i de L'Alcalaten han experimentat, des dels anys seixantes, una gradual despoblació, que les institucions del moment no es van preocupar de frenar ni tan sols amb l'existència d'escoles rurals, i que tot just avui l'existència d'un cert turisme, tant de cap de setmana com d'estiueig, ha paliat lleugerament.
Tanmateix, el turisme de masses se sent més atret pels indrets de voramar; en especial, Benicàssim i Orpesa. Des de Vinaròs fins a Almenara, 112 quilòmetres de costa on abunden més les platges d'arena fina que no les centrals depuradores permeten, en estiu, l'espectacle dels alemanys adquirint un cromatisme que s'assembla al del llagostí a la llauna. No deixa de ser curiós com en alguns llocs - massa, dissortadament - hom va construir enormes blocs d'apartaments en primera línia de costa, que a partir del migdia tapen el sol a la platja. Heus ací un bon exemple del fet que l'avarícia trenca el sac.
Geogràficament, una situació única distingeix Castelló de La Plana, de manera ben exacta i precisa. En tot el món no hi ha cap altra ciutat dins del terme de la qual es creuen el meridià 0 i el paral.lel 40. Potser és per això que l'Excelentíssim Ajuntament va anunciar a bombo i plateret, en el seu dia, la construcció al voltant del dit encreuament d'un fastuós "Parc del Meridià". El fet que hagen passat des d'aleshores vora els deu anys i que només hi haja el rètol que explica el projecte, fa pensar que l'obra té una entitat més que faraònica, i que la corporació municipal s'ha pres tot el temps necessari per a meditar-la amb la profunditat requerida.
Ubicació més certa que aquesta, doncs, no podem donar, ni pot haver-hi. Només ens resta, doncs, afegir que a Castelló de La Plana, fonamentalment, hom arriba pel ferrocarril València – Barcelona, o per la N-340; línies regulars d'autobús l'uneixen amb aquestes ciutats, així com amb Madrid (província d'ídem). Podem considerar com a alternativa a la N-340 l'autopista A-7. Això ens permet, a més a més, obrir un interessant debat, que plantegem mitjançant el següent